Antecedents de la Sinagoaga
L’any 1987, el medievalista Jaume Riera i Sans va iniciar les primeres investigacions que van permetre determinar la ubicació exacta del que va ser la Sinagoga Major de Barcelona fins a l’any 1391 dins del Call de Barcelona.
Va publicar aleshores un treball titulat Catalunya i els jueus, en el qual, basant-se en la reconstrucció del recorregut que un recaptador d’impostos feia l’any 1400 per l’antic barri jueu de Barcelona i que finalitzava davant de l’antiga sinagoga, va corroborar les seves primeres sospites sobre la seva ubicació dins de la xarxa de jueries.
Aquest estudi va portar el senyor Miguel Iaffa a investigar l’exterior visible de l’emplaçament de l’edifici actual i va comprovar que encara complia amb el requisit de la Tosefta que una de les seves façanes estigués orientada cap a Jerusalem, amb dues finestres que permetessin el pas de la llum procedent de la Ciutat Santa.
Aquests indicis tan rellevants van passar desapercebuts i no van despertar l’interès que s’esperava que generés el treball del prestigiós historiador. A finals de l’any 1995, l’antic propietari va posar a la venda l’immoble, que inicialment estava destinat a convertir-se en un bar. Davant d’aquesta situació, el Sr. Miguel Iaffa va prendre la decisió d’adquirir-lo per intentar treure a la llum el seu passat històric i evitar un ús poc digne de la seva llarga trajectòria, amb l’objectiu de preservar la història i el llegat de la comunitat jueva de Barcelona.
Així va començar una col·laboració entre les dues persones ja esmentades, Riera i Iaffa, per aconseguir un objectiu comú: rescatar de l’oblit un llarg període de la història de Catalunya mitjançant la rehabilitació de l’antic espai sinagogal.
L’estat precari de conservació i el fet que les pedres estiguessin ocultes sota gruixudes capes d’estuc provocaven un escepticisme generalitzat sobre si realment ens trobàvem davant de l’emplaçament desitjat. L’any 1997, el Sr. Jaume Riera i Sans va publicar un treball clau per a l’estudi de la comunitat jueva a Catalunya i del judaisme català al butlletí del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya.
El Call Jueu Medieval
El recinte del Call de Barcelona més antic -el Call Major- estava situat entre els carrers de l’Arc de Sant Ramon, Call, el Bisbe i Sant Sever. A mitjan segle XIII es devia ampliar l’espai geogràfic destinat a la comunitat jueva de Barcelona, que va prosperar als voltants del que avui és l’església de Sant Jaume -el Call Menor-.
Fora de la ciutat, als vessants de Montjuïc, es trobava el cementiri, i coneixem els noms d’alguns propietaris jueus de vinyes, que utilitzaven per elaborar vi caixer (kasher). Gràcies als estudis més recents, basats en documents notarials, sabem que durant la segona meitat del segle XIV un dels portals del Call Major es trobava a l’inici de l’actual carrer de Sant Domènec, que en aquell moment era l’artèria principal, a la cantonada amb el carrer del Call.
Davant del portal, fora del barri jueu de Barcelona, hi havia el forn. Ja a l’interior, hi localitzem alguns elements essencials per a la vida de la comunitat: la carnisseria era al costat del portal d’entrada, al carrer de Sant Domènec (aleshores carrer de la Carnisseria); la peixateria era a l’actual carrer de la Fruita; la font que proveïa el Call estava situada al carrer de Sant Honorat (aleshores carrer de la Font); i a l’actual carrer de l’Arc de Sant Ramon (aleshores Escola dels Francesos o dels Banys Freds).
També sabem on vivien alguns personatges rellevants de la comunitat jueva: els metges habitaven al lloc que avui ocupa el Palau de la Generalitat, a la confluència amb la plaça de Sant Jaume; David de Bellcaire era el propietari d’una sèrie de locals situats al costat del portal, entre els quals hi havia el de l’habitatge del porter i el de la carnisseria.
El Castell Nou, on es van refugiar els habitants del Call després de l’assalt del 5 d’agost de 1391, estava ubicat a l’actual carrer dels Banys Nous, a la cantonada amb el del Call. I, finalment, la Sinagoga de Barcelona es trobava en la prolongació del carrer de la Carnisseria, conegut també com el de l’Escola Major.
Exterior de l’Edifici de la Sinagoga Major
Entenem que l’edifici primitiu era exempt, és a dir, no tenia cap edifici colindant. Limitava al nord amb l’anomenat carrer de l’Escola Major, a l’est amb el carrer Marlet, al sud amb el carrer de les Dones, sobre el qual es va construir un edifici estret al segle XIX, i a l’oest tenia un atri, avui ocupat per un petit local comercial.
A la paret exterior nord es troba l’efígie de Sant Domènec, col·locada allà en canviar el nom del carrer. Els edificis emblemàtics de les jueries es cristianitzaven sovint amb la imatge d’algun sant. El dia més sagnant de la història de la comunitat, el de l’assalt del Call de Barcelona, va ser el 5 d’agost de 1391, data en què se celebrava Sant Domènec.
A partir d’aleshores, el carrer va canviar el seu nom pel de Sant Domènec i l’edifici va passar, juntament amb tots els béns de la comunitat jueva, a ser propietat del rei. Ens trobem, doncs, davant d’un edifici els fonaments del qual es remunten a l’època romana, amb alguns punts on s’hi superposen construccions altmedievals, una estructura central del segle XIII i modificacions efectuades al segle XVII, quan es van construir els pisos superiors.
Entrem des del carrer Marlet per una porta minúscula. Ens haurem d’ajupir. Honrem així la memòria d’aquella comunitat devastada.
Primera Sala de la Sinagoga
Ens trobem al vestíbul de la sinagoga. Hem travessat la porta i hem baixat unes escales, ja que el sòl romà es troba gairebé dos metres per sota de l’actual nivell del carrer, però encara som fora de la sinagoga.
Si mirem enrere, just sota l’escala podem observar un opus africanus, un tipus de construcció utilitzat en edificis d’ús públic, edificat en els primers segles de la fundació de la ciutat. Sobre aquesta estructura es van assentar els murs medievals del segle XIII.
Sota l’estructura de vidre també es pot veure un mur de la mateixa època que l’opus africanus, amb el qual forma un vèrtex i que delimitava l’edifici primitiu. Més enllà es conserva una construcció d’època tardo-romana, on s’assenten les basses dels tintorers utilitzades per la família d’Arguens a partir de 1477.
En descobrir-se la seva condició de criptojueus, van haver de fugir a França i posteriorment van ser cremats en efígie per la Inquisició.
Franquegem una obertura al mur, baixem un esglaó i accedim a la Segona Sala d’aquesta històrica sinagoga.
Segona Sala de la Sinagoga
Ens trobem al cor de la sinagoga medieval.
Des d’una perspectiva actual, pot semblar un espai diminut, tot i que les seves dimensions (12 x 7) eren les permeses en aquella època.
Aquesta era l’única sinagoga que permetia la possessió de seients que, com constaten nombrosos documents, es consideraven un bé preuat i estaven subjectes a tot tipus de transaccions: traspassos, donacions i herències.
El lloc preferent que ocupaven venia determinat per l’estatus de la persona propietària. Els notables de la comunitat disposaven de seients millors que els menys afavorits per la fortuna.
L’entrada primitiva, avui desapareguda, es trobava al nord-oest. Tot just accedir al recinte, els fidels es trobaven de cara amb dos amplis finestrals oberts al mur sud-est, que convidaven -i encara avui conviden- a dirigir la mirada cap a la Jerusalem eterna. Entre aquests finestrals s’hi ha situat l’Arca o Aron ha-Kodesh, on es guarden els rotlles manuscrits de la Torà (Pentateuc), ja que aquest hauria estat també el seu emplaçament original.
Al fons s’hi ha col·locat la Menorà, una obra de forja de ferro de l’artista mallorquí Ferran Aguiló (1957), que va donar en memòria dels seus avantpassats. Els murs que envolten la sala pertanyen als segles XIII i XVII, igual que la volta, datada també al segle XVII. Sota una finestra que donava a l’antic carrer de les Dones, es constata l’existència de murs d’època tardo-romana que, per la seva orientació cap a Jerusalem, permeten plantejar la hipòtesi que ja en aquell moment poguessin formar part d’un àmbit sinagogal.
Aquesta vetusta sinagoga acaba de renéixer i constitueix un dels principals testimonis de la història jueva de Barcelona. Encara que falten alguns detalls per completar-la, tenim el més important: la vostra presència aquí, que perpetua la tradició de la comunitat jueva.